La pandèmia ha evidenciat el fracàs del model de residències per a persones grans, fortament mercantilitzat. Més de 23.000 persones han mort en residències a l’Estat des del març al desembre de 2020, per la Covid-19 o símptomes similars. El fet que la gent gran fos un dels grups de risc va desplegar, entre l’administració, les famílies i l’entorn social en general, un paternalisme sense precedents. Una manca d’escolta cap a aquest col·lectiu que es tradueix en un fracàs col·lectiu com a societat.

L’autonomia, la dignitat, el suport mutu entre iguals són valors que una persona que envelleix vol conservar. En aquest article hem explorat models de com autogovernar-se la vellesa, des de projectes integrals com ara el co-habitatge sènior fins a iniciatives que aporten llum a algun aspecte de fer-se gran, com ara l’experiència de la Fundació Enllaç, que treballa pels drets de la gent gran LGTB. També hem visitat una de les residències a Catalunya que intenten fer les coses d’una altra forma i que, arran de la Covid-19, han hagut de reduir els seus projectes més emancipadors. Comparteixo al blog la versió llarga de l’article publicat a Públic.cat Autogovernar la vellesa en temps de pandèmia (català) i Autogobernarse la vejez en tiempo de pandemia (castellano).

La Paquita Giralt i la Dolors Prat viuen a la residència Casal Oller d’Hostalets de Balenyà (Osona). Les dues han compartit habitació a la residència durant la pandèmia. “Durant l’època de la Covid tothom anava amb els cabells llargs perquè no entraven les perruqueres. A mi no em passava perquè me’ls sé tallar”, recorda Dolors Prat, que té 93 anys. Aquella temporada la van passar “molt grisa”, admet Prat. Van morir vuit persones, set diagnosticades de la Covid-19 i una ho va fer el cap de setmana anterior a la data d’inici del confinament, el 13 de març. A més, entre el personal hi havia deu persones malaltes a la vegada. “Tenim un arbre amb unes cintes amb els noms de cadascú que es va morir”, recorda Prat.

Sessió amb gossos dinamitzada per Àngel Casellas a Casal Oller, setembre de 2020. Mar Carrera

24 de setembre de 2020. La Dolors Prat i la Paquita Quiralt conversen amb la periodista després de participar en una sessió de treball amb gossos, que fan amb el psicòleg Àngel Casellas. És 24 de setembre i encara poden fer aquesta activitat al pati del centre, abans que arribi el fred. Les catorze persones que assisteixen a la sessió, la majoria dones, van sense mascareta, però l’Àngel i la fisioterapeuta en porten, ja que surten a l’exterior. També hi ha equips de desinfecció per a les visites de familiars que es fan al pati.

Al setembre es van tornar a permetre les sortides de les residències. Ara bé, al setembre només podien sortir les persones més autònomes, com ara l’Alfonso, un dels residents i l’encarregat de l’hort, o la Dolors i la Paquita, acompanyades de la família. La Paquita, de 83 anys i originària de Cerdanyola del Vallès, explica que primer a la residència els van autoritzar a sortir una hora: “Vam protestar a l’assemblea del centre, perquè entre vestir-se i desvestir-se ja l’hora se’t passava”. Giralt se sent bé al centre, diu que sembla una casa de colònies i s’enorgulleix de poder-ho fer tot per si mateixa, excepte quan l’han d’ajudar a vestir-se.

La Dolors Prat, en canvi, no era tan optimista quan hi va entrar: “Em va sentar com un tiro l’arribada”. Però la va ajudar parlar amb la psicòloga, que li va aconsellar fixar-se en la sort que tenia de poder cuinar, vestir-se, caminar. Diu que en mitja hora ja li havia passat la tristesa.

Sessió amb gossos dinamitzada per Àngel Casellas a Casal Oller, setembre de 2020. Mar Carrera

22 de març de 2020. “Divendres vam tenir la primera mort al casal”, informa una treballadora per missatge a la periodista. És març de 2020 i estan entrant en la fase més crua que viuran. Com en molts altres centres de Catalunya, la Covid-19 va entrar i els va fer retrocedir en molts aspectes. Tot i així, encara són un exemple de centre al país que intenta mantenir l’autonomia de cada persona, però les restriccions i el context no els hi posen gens fàcil.

Durant el moment més cru de la pandèmia, a Casal Oller els va ajudar que tenen una molt bona ràtio de personal. “Si com a centre estàs apurat perquè segueixes la ràtio que ja està mal contemplada i et salten deu treballadores que es posen malaltes, et passa el que els hi passava les residències, que no podien llevar l’avi perquè no tenien mans”, es queixa Vilalta. La ràtio habitual és de 0,25 personal/usuària d’atenció directa i 0,10 d’atenció indirecta. A Casal Oller estan a 0,35 d’atenció directa.

Una residència diferent

Casal Oller, a Hostalets de Balenyà, depèn de l’ORS (Obra Social Religiosa), una associació privada sense ànim de lucre formada per gent gran, totes persones jubilades. La història del Casal Oller comença amb una casa d’estiueig i un grup de dones solteres de classe mitjana-alta de Barcelona (entre elles, la baronessa) que hi venien cada estiu; però va arribar un punt que quan obrien la casa a l’estiu hi havia massa humitats i calia un manteniment. I van dir: i si s’hi queda a viure alguna de les dones i posem una cuidadora? I es van constituir com a associació i van anar sumant-s’hi dones. I la baronessa va regalar la casa a condició que només pogués ser o bé una residència o un casal cultural.

10 de juny de 2020. Entrem a la residència, equipades amb totes les mesures, per parlar amb la directora del centre, Anna Sallent, i la Montserrat Vilalta, educadora i responsable ACP (Atenció Centrada en la Persona). El ritme que porten les dues és frenètic; el tràngol d’aquests darrers tres mesos les té esgotades. A Casal Oller tenen 42 places de residència i 10 de centre de dia i hi treballen 31 persones, totes dones. A nivell mèdic, les persones que viuen a Casal Oller sempre acudien al consultori mèdic, fet que els permetia, si eren del poble, no haver de canviar de metge. Vilalta reconeix que aquesta connexió amb el servei públic ha estat clau durant el període més dur de la Covid-19 i es pregunta: “Com ho han fet durant aquest període les residències privades sense cap vincle amb el CAP?”.

Per assegurar el benestar de les persones que habiten una residència, s’hauria de garantir certs marges de participació, tant de les persones cuidades, les que cuiden i fins i tot de les famílies. A Casal Oller, la junta de l’associació està formada per persones grans i això els fa tenir una mirada “molt humana”, assegura Sallent. Però la junta no es dedica a proposar mesures, sinó que la filosofia del centre és més fruit de l’equip de treballadores. “La junta, mentre els treballadors estiguin contents i la gent gran estigui bé, no es plantegen tant els conceptes que els proposem”, afegeix Sallent.

L’autonomia i l’autoestima de les persones que viuen a Casal Oller és un dels punts claus del centre. “A vegades la inèrcia et fa actuar com amb els nens, els hi fas coses quan potser les sabates ja se les saben posar però tens pressa i els hi poses. Perquè això va molt relacionat aleshores amb l’autoestima. Si li fas tot, aleshores la persona se sent inútil, i una càrrega», explica Montse Vilalta. Si es donen aquestes dinàmiques, la gent gran interioritza que estan a una residència perquè no saben fer res i “ja no els queda res per fer”, reflexiona Sallent.

Casal Oller no promou activitats ‘per què sí’, sinó lligades a la vida quotidiana. I les treballadores els fan un acompanyament. Els residents ajuden en l’activitat de la cuina, preparen pitets per als àpats, etc. Fa un temps han creat una assemblea de les persones que viuen al centre, les que cognitivament estan bé.

Tenen 80 anys i ja saben què els va bé i què no

“Ens vam adonar que una cosa de tan sentit comú com preguntar-los què volien per menjar no ho fèiem”, explica Vilalta. El menú és col·lectiu per a tothom, però sí que recorden les preferències de cadascú. L’educadora social del centre insisteix: “No els diem això t’anirà bé [per menjar], tenen 80 anys i ja saben què els va bé i què no”. Amb les mesures restrictives de la Covid-19, l’assemblea ha quedat penjada, i també una associació que volien crear entre les persones que viuen a la residència, però ara l’assemblea la substitueixen entrevistant cada una de les persones ‘llibreteta en mà’. Una de les darreres coses que van voler fer amb els diners que aconsegueixen d’activitats puntuals (venda de llibres, taquilla inversa del pessebre vivent, etc.) van ser demanar un projector per veure pel·lícules.

Pel que fa a l’autonomia, Vilalta explica satisfeta que no han separat mai les persones desorientades (amb demències i altres patologies) de les que no ho estan. “A les persones desorientades el fet de poder tenir estímuls en espais comuns els va molt bé”, comenta. Malgrat troben reticències d’alguns familiars, ho han continuat fent: “Si li cau la manta a l’Agustina, doncs una altra persona li posa bé. Es tracta de reivindicar que ells també poden cuidar”, conclou.

La mirada dels beneficis

La majoria de residències a l’Estat espanyol, però, estan lluny de models on l’autonomia sigui un pilar. Per què? “Perquè és un model de negoci, la gent que va fer calers amb el totxo ara el fa amb les residències; un gestor fa uns números per tenir uns beneficis i punt”, es queixa Vilalta. Per això reclamen un canvi de model, a nivell del personal, l’administració i les empreses. “Això són cases on la persona pot venir a passar l’última etapa de la seva vida, però no ha de ser un trencament amb la seva història vital, sinó un punt i seguit”, conclou Vilalta.

Les darreres dades del CSIC mostren que a l’Estat hi ha uns 5.400 centres residencials per a gent gran, amb 372.985 places, i el 72,8% són de titularitat privada (en la qual s’hi inclouen les privades sense ànim de lucre), i la resta, públiques (amb concert o sense). Ara bé, si es té en compte la gestió de les places, el 84,8% estan gestionades per empreses privades.

Una tendència que ha anat en augment. Els darrers anys hi ha hagut una creixent concentració d’aquest sector en deu grups empresarials (asseguradores o multinacionals), que controlen una quarta part de les places a l’Estat, com expliquen a Crític. Segons un estudi de la consultoria DBK, la facturació de les empreses de residències de gent gran va pujar a 4.500 milions d’euros durant el 2018 a l’Estat, mentre que sis anys abans era poc més de la meitat.(2.430 milions). A nivell estatal, en l’article de Ctxt Aparcamientos de ancianos S.A. s’explicava amb detalls el paper dels fons voltors en aquest àmbit.

Què ha passat durant la pandèmia de la Covid-19? Doncs que la resposta del conjunt de residències a l’Estat ha estat deficient, com evidencia el nombre de morts i corrobora l’informe Poc, tard i malament, de Metges Sense Fronteres.

A l’Estat, més de 23.000 persones (xifres desembre de 2020) han mort a les residències per la Covid-19 o símptomes similars, unes dades recopilades per RTVE.es per comunitats autònomes. Això vol dir que, més de mig any després de l’inici de la pandèmia, un 53% de les morts notificades pel Ministeri de Sanitat s’han produït entre gent gran que vivia en residències. Un 55,4% a Catalunya, és a dir, 4.317 morts.

Del suport mutu a lhabitatge cooperatiu

L’escenari previ al d’una residència generalment és el d’una persona sola que, a partir d’una determinada edat o dependència, comença a no poder gestionar la seva vida quotidiana. A vegades, si la família té recursos, es busca un suport professional a aquella persona, sovint una feina molt precària per a la persona cuidadora. Ara bé, també hi ha persones grans que comparteixen habitatge en pla d’amistat, que porten molt de temps vivint així i donant-se suport. A més, també hi ha altres mecanismes per combatre la soledat: experiències de suport mutu als barris o xarxes veïnals o associatives que fan la vida més fàcil a les persones que hi participen.

Acte sobre cohabitatge sènior amb Daniel López Gómez Autoria: Fundació Cajasol

Alhora, de forma creixent, s’han anat activant grups d’iniciatives de vida autònoma o independent, grups de persones que volen viure en comunitat. El Narcís, que ara viu amb la seva companya, vol evitar trobar-se en residències i ha decidit, amb un conjunt d’amistats, preparar un lloc on poder passar-hi el final de la seva vida. Tenen entre 60 i 70 anys i de moment han batejat el projecte amb el nom provisional de Factoria.

Per què no anem a viure junts quan siguem grans?

El punt de partida d’en Narcís va ser un fet: tenir una mare de 90 i escaig i la mare de la seva companya, d’encara més edat. “I els dos ens preguntem: les nostres filles han de passar també per aquest tràngol?”. El segon factor va ser que ja existia un grup d’amics i que compartien una inquietud: per què no anem a viure junts quan siguem grans? I la tercera qüestió era pensar en “un projecte a mort”, dissenyar un lloc on amb 80 o 90 anys “no estiguis a disgust i puguis estar amb companyia coneguda”.

Què és una vellesa feliç? Per a en Narcís, poder fer el que vulgui sense forçar massa la màquina. “Després de 40-50 anys de vida amb parella tampoc vull que aquesta vida es distorsioni i és fàcil que amb els anys cada vegada acumulem més vicis entre els dos…i amb més gent passa millor”, reflexiona Sànchez. La felicitat té a veure amb la companyia, el “nosaltres” (la parella i la família) i el grup amb qui viuràs, i alhora què fas i el lloc on ho fas, argumenta Sànchez. El grup que per ara està conformat són quinze persones, 12 dones i 3 homes: els tres homes estan en parelles heterosexuals i hi ha una altra parella i dues dones que han conviscut tota la vida.

El cohabitatge ‘sènior’, un adjectiu que ho canvia tot

“El cohabitatge sènior és radicalment diferent al cohabitatge en general”, explica Daniel López Gómez, doctor en Psicologia Social, professor associat dels Estudis de Psicologia i Ciències de Educació de la UOC i investigador del grup CareNet de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC. A priori, podria semblar el mateix: un grup de gent que s’organitza per compartir un espai i uns objectius comuns. López Gómez explica que quan es presenta el cohabitatge sènior, es dona una imatge molt capacitista i anti-vellesa (lluitar contra la idea del deteriorament que implica la vellesa), «vells activistes que són capaços de». En realitat, però, la gent gran s’organitza perquè hi ha una necessitat profunda d’evitar la soledat i de ser cuidat.

Daniel López Gómez ha explorat críticament les interseccionsentre cura i seguretat en la teleassistència per a gent gran i es considera un etnògraf interessat en les infraestructures i pràctiques de cura vinculades amb l’envelliment i la discapacitat. Recentment, López Gómez ha recercat sobre els habitatges col·laboratius per a gent gran o d’iniciatives comunitàries de suport mutu i cura en contextos de crisi i austeritat.

En l’article que ell co-escriu amb Mariona Estrada Canal i Lluvi Farré Montalà, Havens and Heavens of Ageing-in-Community: Home, Care and Age in Senior Co-housing (2020), analitza les experiències dels cohabitatges com a experiments socials que exploren les nocions de llar, edat però també de cures. En l’article citen un resident d’un projecte que considera “la comunitat com una manera d’envellir i eventualment esdevenir fràgil o dependent amb dignitat i autonomia”. Així, reconeixen que en la seva experiència de cohabitatge s’ha de contemplar que el final de la vida implica debilitament, dependència i fragilitat.

Del refugi al paradís

En el mateix article de López Gómez es distingeixen dos grans models, que estan en diàleg, el refugi (haven) i el paradís (heaven), una diferenciació que beu d’una taxonomia elaborada per Jan Willem Duyvendak. El primer, el refugi, és un espai on la gent gran es pot sentir segura i preserva la seva identitat i autonomia, mentre que el segon (paradís) es tracta d’espais on la gent s’ajunta en un projecte col·lectiu per transformar el seu entorn i a elles mateixes.

En Narcís Sànchez i la seva colla se situarien en un model intermig, diuen. No s’ho plantegen com un espai per seguir transformant la societat, com ja han fet durant la seva trajectòria d’activistes al llarg de la vida. “Jo vull anar a aquest espai compartit quan el fet de transformar la societat ja no estigui dins de les meves prioritats de cada dia”, admet. El seu projecte encara està en un estadi molt inicial. Asseguren que les cures emocionals i físiques se les faran entre ells. Tot i així, volen que hi hagi gent contractada com en un model residencial, a mesura que la necessitin. En el procés de creació estan pensant també en com fer la gestió del projecte: “Quan ja no ho puguem gestionar-ho nosaltres, qui ho farà, les famílies?”, es pregunta Sànchez.

La gestió de les cures, és a dir, qui les fa o què es considera cura són temes que estan sobre la taula i que, en alguns casos, continuen reproduint les lògiques patriarcals de l’etapa anterior. Daniel López Gómez recorda que depenent de la composició del grup, aquest element s’aborda d’una manera diferent. En projectes en què la majoria són matrimonis, s’enfoquen d’una manera perquè es mantenen uns rols prèviament establerts, mentre que en cas de dones soles o vídues, “els serveis compartits són més grans i importants, perquè no volen ser una càrrega”.

Els models de cohabitatge

Les iniciatives de cohabitatge sènior a l’Estat espanyol es comencen a forjar al 2000, amb una primera fornada de persones que ja estaven organitzades en el teixit social i tenien experiència d’activisme previ. Són projectes d’autogestió i no hi ha intervenció de l’administració. En general, al capital social i polític dels seus membres, cal afegir-hi que tenen un poder adquisitiu que els permet tirar endavant una idea així. “Sorgeix d’una generació impàs que malgrat els van educar que havien de cuidar els pares, reivindiquen la seva pròpia autonomia”, explica Daniel López Gómez. No volen ni que els seus fills els cuidin (que sovint han tingut la seva canalla tard i tenen més dificultats econòmiques que els progenitors) i tenen “pavor a les residències”, afegeix. Així, intenten buscar una tercera via i compren conjuntament l’espai i hi inclouen serveis per decidir col·lectivament com ser cuidats.

Després de conèixer-se els primers projectes, hi va haver un augment de la demanda i es va produir un canvi: les persones que s’hi interessaven ja no tenien coneixements previs i per això va aparèixer un conjunt d’entitats facilitadores de tot el procés, des de la creació del grup, el projecte constructiu, etc. Alhora, com relata López Gómez, l’administració comença a entrar-hi “perquè hi veu una alternativa davant un problema gegantí, l’envelliment” i per això cedeix solars, posa condicions d’accés (i s’obre també el ventall als joves). L’entrada de l’administració podria facilitar l’accés a més persones, ja que el requisit d’un capital previ important no seria tan imprescindible, recorda l’investigador.

Per a aquest investigador, tots els models tenen complexitats i sovint la part que queda més desatesa és la convivència, “el viure, que és el més interessant”, conclou.

Dels primers projectes a l’Estat hi ha exemples com ara Santa Clara a Màlaga, que apareix abans de la crisi del 2008 i abans que el preu del sòl pugés. Altres exemples coneguts són Trabensol a la rodalia de Madrid, Santa Clara Puerto de Luz o La Muralleta.

Covid i cohabitatge

Quelcom no funciona en el model de residències, com ha evidenciat la pandèmia de la Covid-19, però la situació ha estat millor en els espais de cohabitatge? López Gómez considera que sí que s’han produït debats en el sí de les comunitats de “fins a on” s’aplicaven les mesures fixades per l’administració. Ara bé, en el pic de la primavera, la situació d’alarma era “totalitària” i això deixava poc marge fins i tot en aquests espais.

En el principi del confinament, van sorgir diversos articles útils per comprendre com la pandèmia afectava la gent gran. Un d’ells el va escriure el mateix Daniel López Gómez a Ctxt, quan encara el focus estava posat només en els hospitals. “El llenguatge ‘de salvar vides’ no s’adiu gaire amb la situació d’una persona de 80 llargs”, assegura l’investigador. Argumentava que s’ignorava la visió social de la salut i l’opinió de les persones velles, que eren obligades tant per l’administració com per la família a seguir unes pautes; alhora, denunciava el triatge basat en l’edadisme, el prejudici per raó d’edat. “En aquell període, morir amb dignitat no importava”, assegura. Tampoc semblava importar l’opinió de les persones grans sobre les mesures que se’ls aplicaven.


Sessió de taitxí a la Fundació Enllaç. Autoria: Fundació Enllaç

Activisme en la vellesa

Si pensem en activisme i gent gran un col·lectiu urbà i ineludible són els Iaioflautes, nascuts l’any del 15M, el 2011. Es defineixen així, al seu manifest: “Som de la generació que va lluitar i aconseguir una vida millor pels seus fills i filles. Ara estan posant el futur de les nostres filles i nétes en perill.”.

Però òbviament, les persones grans són actives en molts altres fronts, més o menys disruptius: als casals d’avis, a les parròquies, en el teixit associatiu o en les xarxes informals de suport (un exemple van ser les dones que durant la primera fase de la pandèmia van convertir casa seva en tallers tèxtils de mascaretes).

La Fundació Enllaç és un altre exemple d’activisme que pretén acompanyar les persones en aquest moment de la vida. Neix el 2008 per defensar els drets i la dignitat de les persones grans lesbianes, gais, persones trans* i intersexuals en situació d’aflicció, vulnerabilitat o dependència. L’entitat ofereix serveis a les persones LGTBI, amigues i familiars, en l’àmbit del treball social, l’atenció psicològica i jurídica i promouen l’enllaç social a partir de generar activitats pròpies i en aliança amb altres col·lectius o institucions.

En Josep Maria Raduà i l’Enric Vendrell són membres del patronat de la Fundació, format per 26 persones (d’entre 46 i 87 anys) i un equip tècnic amb una treballadora social, un advocat, un responsable d’administració, un gestor i una persona de comunicació. A més, tenen una trentena de persones voluntàries.

Raduà dedica força part del seu temps a Enllaç: com a fixes, dimarts, reunió per repassar comptes, dimecres, reunió del comitè de direcció, dijous, assistència a actes com ara el Te i simpatia, que durant la pandèmia va passar al format online. L’Enric, que participa regularment en activitats organitzades però no assumeix el pes del dia a dia, resumeix així la finalitat de l’entitat: “Enllaç neix per acompanyar-nos, per a fer-nos d’enllaç entre el nostre present i el nostre futur”. Assegura que el col·lectiu LGTBI a vegades no té una bona relació amb la família o la té en un altre país i això fa que en l’àmbit de les cures “el futur acostumi a ser més problemàtic”. L’Enric, per exemple, es va haver d’operar de la cadera fa un temps i els companys d’Enllaç el visitaven a la clínica de recuperació. Durant el pic de la pandèmia de la Covid-19, també, l’equip tècnic i les persones voluntàries van fer trucades regulars a la base social de l’entitat. Dues persones vinculades a la fundació van morir en aquells primers tres mesos de 2020.

Trobada entre membres de la Fundació Enllaç i Acathi a Barcelona. Autoria: Fundació Enllaç

Què preocupa la gent gran LGTBI?

Tot i això, Josep Maria matisa que la problemàtica de la gent gran LGTBI “és un 80% per ser gran, i la resta, per la LGTBfòbia”. La major part de les demandes que van recollir a la memòria del 2018 van ser per habitatge i orientació laboral, en primer lloc, i en segon lloc, sobre ajuts a la dependència i pensions.

L’habitatge és una peça important en aquest estadi de la vida i a Enllaç aposten per ‘allò públic’. “No volem residències i menys només per gais”, reforça Raduà. La fundació pretén pressionar l’administració pública perquè proporcioni llocs segurs i que hi hagi un cert nombre de població LGTB al centre “perquè la persona en qüestió no se senti aïllada i rebi un mínim suport”». A més, es queixen que hi hagi una manca de places públiques a les residències i la llista d’espera estigui entre un i dos anys.

“La Covid ha posat de manifest una situació que a Enllaç ja denunciàvem a l’administració, que la gent gran és la baula més feble de l’estat del benestar”, sentencia Raduà. Aquest activista no es fica en el cost del servei, sinó que es lamenta “que les residències no depenguin de l’administració i en canvi ho facin de Florentino Pérez”.

Un intent d’habitatge compartit

El posicionament de l’entitat per “allò públic” no treu que hi hagi hagut altres intents. Fa poc un grup de persones va intentar iniciar un projecte de cohabitatge, però com expliquen els representants d’Enllaç, faltava “projecte comú”. Malgrat la seva primera opció és que l’administració creï recursos residencials o apartaments públics, no es tanquen a altres propostes público-privades (una modalitat d’habitatge en cessió d’ús) o no descarten poder acordar amb una entitat privada amb recursos residencials que la fundació faci seguiment de les persones que hi vagin a viure.

Les que cuiden

Autogovernar-se la vellesa o pensar en un final de vida on es mantingui al màxim l’autonomia i la dignitat és quelcom esperable. Totes les opcions plantejades en aquest reportatge, però, impliquen persones que treballen cuidant altres persones (donant-los escolta i estima, atenent les seves necessitats bàsiques i mèdiques, cuinant, netejant les seves llars, gestionant el seu temps i les seves visites d’oci i família).

Són persones que també volem visibilitzar aquí, sobretot dones i en una gran proporció dones racialitzades que, a banda de sostenir les seves famílies més enllà de les fronteres, treballen a les cases d’altri (a vegades d’internes, fet que n’agreuja la vulnerabilitat), a residències i a hospitals. Un col·lectiu invisibilitzat i que també reclama poder autogovernar-se amb dignitat la feina, la vida.

Però no ho tenen fàcil, el camí és ple d’impediments institucionals: una Llei d’Estrangeria que les deixa primer en els llimbs de les ‘sense papers’ o les obliga després a tenir un contracte d’almenys 40 hores setmanals durant mig any per no perdre el NIE. Persones amb feines que no estan dins del règim general de la Seguretat Social i per tant, sovint no reben la protecció social necessària. La politòloga Tariana Salazar posa aquests exemples per evidenciar que la Llei d’Estrangeria actualment “nega l’exercici de la plena humanitat i la ciutadania” a les treballadores de la llar i les cures.

Per intentar paliar la desprotecció i la precarietat, existeixen iniciatives d’autoorganització, com ara Sindillar, el Sindicat Independent de Treballadores de la Llar i de les Cures de Barcelona, nascut el 2011, o bé entitats com ara Mujeres Pa’Lante; aquesta darrera entitat lluita contra la violència de gènere i contra l’estigmatització social que afronten les dones llatinoamericanes, i proporciona suport jurídic, sociolaboral i psicològic. En alguns casos, les entitats ofereixen també serveis de cuidadores a domicili, neteja, càtering i costura. És el cas de Mujeres Pa’Lante o també d’una proposta més recent, Més que Cures, una associació de “dones lluitadores, expertes en la cura i el benestar de les persones” nascuda al barri del Poble-Sec de Barcelona i inserides en l’anomenada Economia Social i Solidària. En temps complicats, i la covid-19 n’ha estat un, també s’han donat xarxes de suport mutu, com ara la de l’associació Mujeres Migrantes y Diversas, una proposta que inclou la creació de caixes de resistència per recollir ingressos que permetin pagar la seguretat social de les treballadores de les cures.

Autoorganització de les persones velles, com ara la Paquita, la Dolors, en Narcís, en Josep Maria i l’Enric, però també de les persones que les cuiden, com ara la Montse, l’Anna i tantes altres que no s’han pogut visibilitzat en aquest reportatge.

Uneix-te a la conversa

1 comentari

  1. Us felicito per l’article sobre els nous models residencials basats en l’autogestió de la vellesa, per dir-ho breument.
    A l’article no es fa referència al nostre projecte de cohabitatge cooperatiu sènior WALDEN XXI a Sant Feliu de Guíxols.
    Som els pioners a Catalunya d’un cohabitatge sènior en una fase tan avançada.
    Tenim la propietat d’un antic hotel dels anys 70, un grup consolidat de 34 persones, de les 31 unitats de convivència (apartaments amb serveis i cures) tenim 26 compromeses, comencem les obres de rehabilitació sobre el 2° semestre del 2021.
    Per si voleu ampliar-ho amb un cas pràctic, organització, dificultats, ideologia cooperativa, etc. ens podeu contactar a:
    info@walden21.sostrecivic.cat
    O coneixen’s a:
    walden21.coop

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *